La regionalització de Catalunya
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El proper dimecres 14 de maig a les 19 h, l'Agrupació d'Arquitectes al Servei de l'Administració Pública (AASAP) organitza la xerrada "La regionalització de Catalunya".
La ponència anirà a càrrec de l'arquitecte Manel Larrosa, que serà presentat per Xavier Ludevid i Massana, president de l’AASAP.
Formulem la demanda d’una administració territorial en el conjunt del país, que desplegui els fets metropolitans, però no solament, i que administri el territori, des de l'urbanisme a gran escala, la mobilitat, les polítiques ambientals..., amb una mirada de pla econòmic i social. Aquest procés començaria per un mapa de regions i una distribució competencial, que aportaria un nou marc de treball per als professionals del territori. Reivindiquem una mirada a escala catalana, en pro d’una administració territorial equitativa, reequilibradora.
La ponència anirà a càrrec de l'arquitecte Manel Larrosa, que serà presentat per Xavier Ludevid i Massana, president de l’AASAP.
Formulem la demanda d’una administració territorial en el conjunt del país, que desplegui els fets metropolitans, però no solament, i que administri el territori, des de l'urbanisme a gran escala, la mobilitat, les polítiques ambientals..., amb una mirada de pla econòmic i social. Aquest procés començaria per un mapa de regions i una distribució competencial, que aportaria un nou marc de treball per als professionals del territori. Reivindiquem una mirada a escala catalana, en pro d’una administració territorial equitativa, reequilibradora.
Manel Larrosa, arquitecte
Arquitecte i exregidor d’Urbanisme de Sabadell entre el 1979 i el 1987. Membre de FEMVallès, plataforma impulsada i promoguda per les patronals Cecot, CIESC, la UEI i l'associació Via Vallès. Ha participat en diverses iniciatives i projectes de planejament urbanístic, com ara el Fòrum Terrassenc que va formular la Via Verda Sant Llorenç-Collserola, la Via Verda de Cerdanyola per l’ampliació de la UAB o el pla estratègic de Terrassa. Recentment ha col·laborat amb la plataforma ciutadana «Sabadell Cruïlla» i l’associació «Via Vallès».
INSCRIPCIONS:
Presencial
En línia
Hacer es pensar / taula rodona sobre tècnica i sostenibilitat
El proper divendres 4 d'abril a les 17h, el COAC acull la taula rodona sobre tècnica i sostenibilitat en el marc del IX Fòrum Universitat Arquitectura Indústria, Enginyeria i Societat, amb el suport de la FECYT, en col·laboració amb l’Institut de Recerca IRIA/UPC i en aquest cas també amb la Fundació COAC a través del Centre Obert d’Arquitectura.
Participen les arquitectes Mary Duggan, Bernice Pan i el també arquitecte David van Severen d’Office KGDVS amb la moderació de Josep Ferrando, arquitecte i director de l’escola d’Arquitectura La Salle de Barcelona.
Participen les arquitectes Mary Duggan, Bernice Pan i el també arquitecte David van Severen d’Office KGDVS amb la moderació de Josep Ferrando, arquitecte i director de l’escola d’Arquitectura La Salle de Barcelona.
Hacer es pensar / conferència d'Office KGDVS
El proper divendres 4 d'abril a les 19h, el COAC acull la conferència de l’estudi belga Office Kersten Geers David van Severen en el marc del IX Fòrum Universitat Arquitectura Indústria, Enginyeria i Societat, amb el suport de la FECYT, en col·laboració amb l’Institut de Recerca IRIA/UPC i en aquest cas també amb la Fundació COAC a través del Centre Obert d’Arquitectura.
Exposició "Emili Donato: es fan plànols"
Imatge:
© Toni Vidal
El proper 10 d'abril a les 18.30h inaugurem l'exposició "Emili Donato: es fan plànols" comissariada pels arquitectes Jordi Roig i Miguel Jiménez.
Era l’estiu del 1959 quan l’Emili desembarca a Eivissa a petició del seu pare, que acabava de finalitzar les classes com a professor a l’institut de la capital. “Noi, aquí en aquesta illa perduda de la Mediterrània s’hi comencen a construir apartaments i cases, per què no vens? […] hi ha pocs arquitectes i sembla que hi ha feina.” El fet és que l’encara estudiant d’arquitectura relloga un petit local a peu de carrer i hi penja un cartell on s’anuncia de manera precisa: “Es fan plànols”.
Des d’aleshores, Donato no ha parat de produir projectes, tot organitzant comunitats de propietaris a la ciutat o la muntanya; ha somiat la gran Barcelona del futur connectada amb el Vallès, dibuixant el perfil del front del Poble Nou o la serralada de Collserola; ha construït noves hof per substituir les cases barates de la perifèria; ha repescat l’arquitectura vernacla amb les seves cases de volta; ha aglutinat professionals de diverses disciplines per produir els nous hospitals del futur país sense autarquia, i fins i tot ha retornat als orígens amb la seva arquitectura proteica, feta amb argila i en què la forma desinhibida de les seves construccions evoca tant el món clàssic com el de les arquitectures clares i nítides de Mesoamèrica o de l’Extrem Orient.
Avui, encara somia en fer ciutats industrials en alçària a la vora de les vies de comunicació, o redibuixa i pinta nous quadres mai acabats, o torna a viatjar a Venècia, on fotografia els reflexos dels seus canals i atmosferes una vegada i una altra. L’Emili continua somiant… Deu ser aquesta, la seva darrera “pensada”, o encara ens amaga alguna cosa més?
Era l’estiu del 1959 quan l’Emili desembarca a Eivissa a petició del seu pare, que acabava de finalitzar les classes com a professor a l’institut de la capital. “Noi, aquí en aquesta illa perduda de la Mediterrània s’hi comencen a construir apartaments i cases, per què no vens? […] hi ha pocs arquitectes i sembla que hi ha feina.” El fet és que l’encara estudiant d’arquitectura relloga un petit local a peu de carrer i hi penja un cartell on s’anuncia de manera precisa: “Es fan plànols”.
Des d’aleshores, Donato no ha parat de produir projectes, tot organitzant comunitats de propietaris a la ciutat o la muntanya; ha somiat la gran Barcelona del futur connectada amb el Vallès, dibuixant el perfil del front del Poble Nou o la serralada de Collserola; ha construït noves hof per substituir les cases barates de la perifèria; ha repescat l’arquitectura vernacla amb les seves cases de volta; ha aglutinat professionals de diverses disciplines per produir els nous hospitals del futur país sense autarquia, i fins i tot ha retornat als orígens amb la seva arquitectura proteica, feta amb argila i en què la forma desinhibida de les seves construccions evoca tant el món clàssic com el de les arquitectures clares i nítides de Mesoamèrica o de l’Extrem Orient.
Avui, encara somia en fer ciutats industrials en alçària a la vora de les vies de comunicació, o redibuixa i pinta nous quadres mai acabats, o torna a viatjar a Venècia, on fotografia els reflexos dels seus canals i atmosferes una vegada i una altra. L’Emili continua somiant… Deu ser aquesta, la seva darrera “pensada”, o encara ens amaga alguna cosa més?